En Tecnigrado ens ha picat la curiositat així que en el present article us donarem una mica d’història sobre els sistemes de calefacció. Des de quan tenim aquest tipus de sistemes? Quins mètodes ha utilitzat l’ésser humà durant segles per a escalfar-se? Pugem-nos al DeLorean i viatgem al passat.

Tal com pot desprendre’s del seu propi nom, els sistemes de calefacció fan augmentar la temperatura d’un espai tancat garantint com a objectiu principal el confort.

Evolució històrica dels sistemes de calefacció

El primer sistema de calefacció del qual es té constància va ser el foc, juntament amb mètodes com a xemeneies, estufes de ferro colat i escalfadors alimentats per gas o electricitat. Aquests sistemes es coneixen com a calefacció directa, on la conversió d’energia en calor es duu a terme en determinats punts per a escalfar.

En l’actualitat disposem de sistemes indirectes de calefacció central. Consisteixen en la conversió d’energia en calor després d’una font externa, separada o situada dins de l’espai total a escalfar. Aquesta energia (calor) es transporta en un mitjà fluid i per circuit tancat.

És curiós que la major part de les cultures antigues hagin utilitzat mètodes directes de calefacció, a excepció dels romans i grecs. La fusta va ser el primer combustible emprat. Encara que el lloc on necessitaven temperatures moderades com en la zona del Mediterrani, el Japó o la Xina s’utilitzava carbó vegetal.

La primera xemeneia era una obertura en el sostre, provocant així l’esplai del fum en totes les estades. Van passar diversos segles fins que es va construir i disseny la xemeneia tal com la coneixem avui va ser construïda. Va aparèixer a Europa en el segle XIII, eliminant el fum i redirigint-los cap a l’exterior de les estades o llocs on estiguessin situades.

En 1744 Benjamin Franklin va inventar un disseny millorat de l’estufa coneguda popularment com l’estufa Franklin. Les estufes són menys malbaratadores de calor que les xemeneies ja que la calor del foc és absorbida per les parets de l’estufa, escalfant l’aire de l’estada, en lloc de passar pel conducte de la xemeneia.

La calefacció indirecta o calefacció central sembla haver estat inventada en l’antiga Grècia. No obstant això, van ser els romans els qui es van convertir en els mestres (enginyers) de la calefacció amb el seu sistema d’hipocaust o sòl radiant romà; En bastants edificis romans, els pisos de mosaic estaven suportats per columnes sota, creant un espai d’aire o conductes, situats en zones centrals i així poder escalfar totes les habitacions.

Hem de traslladar-nos fins a principis el segle XIX, quan torna a ressorgir la calefacció central. Les calderes de carbó subministraven vapor calent a les habitacions mitjançant un sistema de circuit tancat de radiadors dempeus.

La calefacció central del segle XX usava aire o aigua calenta com a mètode de transport de calor. L’aire per conductes va suplantar al vapor als EUA, mentre que en el continent europeu el vapor va ser substituït per aigua calenta com a mètode de calefacció.
Actualment, els sistemes de calefacció més utilitzats al voltant del món per a escalfar espais continuen sent aquells que empren aigua calenta o aire a través dels seus conductes.